La família i el final de la vida: llum d'esperança
Jornada de bioètica en el marc del Family Global Compact Barcelona
Organitzada per la Delegació de Pastoral Familiar del Bisbat de Barcelona el 15 de novembre de 2025
Segueixen les aportacions dels diversos ponents en ordre d'aparició.
1.- Bisbe David Abadia: El Magisteri de l'Església sobre la Gent Gran
El 1956 el Centre Internacional de gerontologia social va definir la 3a edat. Actualment s'identifiquen els majors de 80 anys amb la 4a edat.
Allò que sembrem, ho recollim.
Blue Zones: llocs on la gent viu amb salut més de 100 anys (esperança de vida que supera en 15 anys la dels països desenvolupats). Un 10% s'associa a factors genètics. L'altre 90% es relaciona amb la bona convivència amb la comunitat. Això passa a Okinawa (Japó).
Ikigay: la raó per la qual m'aixeco cada matí.
Hàbits reconeguts com a "allargadors de vida":
- activitat física
- activitat mental
- cuidar les relacions personals
- cuidar la relació amb el transcendent
2.- Dra. Gabriella Gambino: Acompanyament Familiar al Final de la Vida
Llicenciada en ciències polítiques i master en bioètica
"L'acompanyament familiar del final de la vida"
2.1.- Sobre la vida i la mort
La bona mort és una experiència que requereix de cures i que cal comprendre.
La mort digna suposa una elecció del moment, el resultat d'una decisió individual, redueix l'experiència de morir en un acte tècnic; proposa un suïcidi assistit (eutanàsia), controla el propi final, converteix la medicina com a eina de gestió de la mort; expulsa de la vida la vellesa, la fragilitat, el dolor i el patiment; rebutja la fragilitat de la vida; cultura de la mort.
La vida no són fases separades, sinó creixement i evolució.
El patiment ens permet controlar el destí des de l'interior.
El nom Zoè prové del grec Ζωή que significa "vida". El seu origen cultural està lligat a l'antiga Grècia on es valorava profundament l'existència i l'energia vital. Suposa un "lloc" on la mort és un lloc amb sentit, ja que la vida va del naixement fins a la mort.
Actualment les generacions es barregen en un present continu (maquillatge, tenyit de cabells, operacions estètiques,...). Els adults han de reorganitzar la seva vida per a atendre els familiars ancians (abans tothom vivia junt i era normal), i això suposa una dificultat. Al final, molts ancians queden sols.
La família és un factor terapèutic, que desenvolupa noves competències: sentit crític i consciències lliures i responsables.
Mentre hi ha vida, hi ha relació interpersonal. Fins i tot estant en coma el cos continua podent-se relacionar. Pren significat la presència de les persones.
La mort no és un simple fet biològic.
El cos és un lloc de revelació i do perquè ens permet relacionar-nos.
Les altres persones ens ajuden a trobar els nostres límits.
La vida no és un bé disponible per a nosaltres mateixos. L'hem rebuda. No la podem controlar fins al final.
Les cures paliatives han d'atendre el dolor físic i l'espiritual del pacient i la família.
"El Senyor ens dóna la llibertat de poder decidir sobre la nostra vida". Aquesta reflexió és pròpia de persones que no troben sentit el patiment. Cal tenir present que Ell sempre ens acompanya, sigui quina sigui la decisió.
Cal formar consciències crítiques que permetin prendre decisions (que no tenen perquè suposar un procés ràpid!).
L'home és cocreador de l'obra iniciada per Déu.
2.2.- Sobre l'eutanàsia
Es dissimula l'avançament de l'edat, i això porta a l'eutanàsia.
Dessacralitzem la vida si "facilitem" la mort.
Davant l'eutanàsia cal tenir en compte la casuística.
No tenim llibertat absoluta. No ens podem vendre com a esclaus. Tampoc hauríem de matar (provocar la mort).
Tot el que es legisla acaba per incorporar-se a la cultura. I el que és cultura es converteix en llei. Si s'aprova l'eutanàsia, és fàcil que més endavant es pugui pensar en aprovar l'assassinat dels altres.
No podem "eliminar" una persona perquè ens faci patir. Això és una falsa idea de la modernitat.
Els metges tenen uns límits a l'hora d'apostar per uns tractaments o altres amb l'objectiu de no allargar vides innecessàriament (acarnissament mèdic). Han de ser "proporcionals". Però la societat ha d'alimentar i facilitar medicaments als malalts.
3.- Montserrat Esquerda: El dol i el consol
Doctora en medicina pediàtrica, psicòloga i master en bioètica, professora a la Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna
"El dol i el consol per la pèrdua d'un ésser estimat"
La mort no és un fet individual: és un fet social.
Les campanes de morts, toquen per a tothom.
La societat pretén ocultar el fet de la mort. El 40% dels estudiants de 1er curs de medicina no han vist mai cap mort! A 6è curs, un 30% no han vist morir ningú. Es pot ser metge sense haver vist "la mort". Els infants només descobreixen la mort quan se'ls mor algú molt proper.
En canvi, els infants de 12 anys han presenciat unes 8.000 morts televisives o en jocs de pantalletes. La pornografia de la mort o del sexe no contacta amb el teu interior.
Cal gestionar el patiment/acompanyament del final de la vida.
Quan s'ha parlat prèviament de la mort, el dol és més fàcil. Cal que la mort torni a la vida!
S'ha desculturitzat la mort: s'allunya de la societat perquè suposa un patiment que és incòmode i acaba aïllant; suposa la presa de decisió sobre el final de la vida; s'allunya el dol de la plaça pública.
Veure el quadre de Picasso "La mort domèstica": https://share.google/uxVzLKvExUtw4mIMB Hi apareixen dos infants: el que va a coll, i el propi pintor (que tenia 14 anys). Temps ençà, mort i dol eren naturals perquè es morien els germans. Es tractava d'un fet acceptat, familiar, proper, públic (es va al funeral sense invitació).
Actualment es viu "la mort de la mort". S'han perdut els grans relats espirituals i llavors no hi ha rituals ni símbols. Es passa de la mort coneguda a la mort salvatge (perquè no és acceptada).
Malaltia, mort i dol necessiten acompanyament.
Fets que suposen canvis profunds a les persones: tenir un fill; rebre un diagnòstic desfavorable propi o d'algú molt proper; la mort d'algú; decisions vocacionals; aparellament.
Les preguntes són per a ser acompanyades; no per a ser respostes.
La malaltia ha de tenir un sentit i significat.
Som analfabets en acompanyament.
El dol no arregla allò que l'origina.
El dol és el cost del vincle. Quan es trenca el vincle (mort, divorci,...) estem de dol. (vincle = apego)
Som persones amb voluntat de decidir, però som dependents.
Els infants en dol mantenen la façana.
El dol provoca rubputra en les pròpies creences.
Hi ha molts dols a passar al llarg de la vida. Però el de la mort és definitiu.
El dol no és una malaltia, però pot afavorir-ne l'aparició. És un factor de risc per a desenvolupar una malaltia mental o física.
En general, si l'entorn és adequat el dol es passa "sol". Hi ha persones que poden trigar més.
Els dols traumàtics han de ser atesos per especialistes des de l'inici (suïcidis, accidents,...).
El dol no requereix d'atenció psicològica perquè és un fenomen vital/natural.
Que es tingui fe no estalvia el dolor. El dol necessita temps.
"Mai no podré acompanyar ningú més enllà del territori que jo tinc explorat."
Cal acompanyar des de la ignorància i la fragilitat.
No pots acompanyar si no t'acompanyes o et deixes cuidar. El suport de l'entorn és el millor.
Jesús fa un "camí" en els seus darrers moments:
Déu meu, per què m'has abandonat. ---- Confio el meu alè a les teves mans.
Cal formació del professorat per a acompanyar el dol dels alumnes. Cal formació dels metges sobre el tractament de la mort i el dol (no en tenen cap assignatura). N'hi ha cursos específics.
A vegades l'atenció especialitzada pot ser contraproduent.
La càrrega administrativa de la mort suposa una dificultat per a superar el dol (dificultats en les herències).
El patiment s'expressa de moltes maneres, fins a somatitzar-se en malalties.
No ens hem de preocupar si no menja, cosa que li provocarà la mort; si no que s'està morint i per això no menja! (NO és que si no menja es mor, sinó que es NO menja perquè es mor).
Cal allaugerir el patiment, però no provocar la mort.
La gent s'espera a morir a que s'hagi acomiadat de tothom.
La família ha de deixar marxar el malalt.
L'oïda és l'últim sentit que es perd (diuen...).
Cal agraïment i record.
3.1.- Fases del dol
(No tenen per què viure's totes)
1.- Acceptar la realitat de la pèrdua. És important acomiadar-se abans no mori. Cal recuperar alguns rituals per a que hi participin els nens. Cal saber dir adéu.
2.- Hem d'identificar què ens passa.
3.- Cal adaptar-se a la nova vida.
4.- Cal reolocar la persona morta en la pròpia vida (l'espiritualitat hi ajuda)
L'analogia de la casa gallega: com que quan hi ha hagut un mort rep moltes visites, cal apuntalar-la per a que no s'enfonsi en el terreny.
En general, cal acompanyament espiritual (no psicològic). Cal vincle.
3.2.- Tipus de dol
a) Complex (per la casuística de la mort, per dificultats prèvies que poguessin haver-hi, per problemes de salut mental)
b) patològic (no se supera la pèrdua i es continua anant al cementiri amb molta freqüència, o no desmuntant l'habitació, o parant-li la taula al cap de molt de temps)
4.- Blanca Grandes: La Cura a les residències: una segona llar
Blanca Grandes és assessora de les Germanes Carmelites de Sant Josep
Quan s'ingressa una persona (gran i fràgil) en una residència cal que s'adapti a la nova situació, després d'haver fet una colla de renúncies:
En ingressar cal acceptació i adaptació.
Les residències s'han de veure des de dos punts de vista: el social i el mèdic.
5.- Margarita Bofarull: Envelliment i esperança
Margarita Bofarull és metgessa i presidenta de l'Institut Borja de Bioètica, URL
Envellir suposa la disminució de capacitats i facultats. I això costa d'assumir.
L'esperança ve lligada a la fe i la caritat. NO és una virtut. Esperança NO suposa ingenuïtat.
Desanimar-se = perdre l'ànim (quan el liti, element químic, es desequilibra ho afavoreix).
Al final del camí hi ha el Pare que ens està esperant. El nostre final és l'Amor total.
Maslow (https://ca.wikipedia.org/wiki/Pir%C3%A0mide_de_Maslow): no tenir un sistema de valors perjudica les persones i la societat.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Cicely_Saunders va introduir el concepte de cures paliatives. "No es tracta d'afegir dies a la vida, sinó vida als dies que ens queden!"
Bona mort: final de vida pacificat i reconciliat.
Sant Tomàs, al capítol 64a diu que la vida és un bé comunitari i que per tant no ens la podem treure.
6.- Aquilino Cayuela: El testament vital (Document de Voluntats Anticipades)
(explica poca cosa perquè confessa que ell no el té fet!)
"Lleis de pendents lliscants": el marc de la llei s'anirà eixamplant.
La llei desprotegeix la vida en situacions de vulnerabilitat.
Parla de "Ivan Ilich" de Tolstoy, i de "Don Quijote" de Cervantes, i les fases finals de les vides dels protagonistes.
Shopenhower: el filòsof de la mort. (https://ca.wikipedia.org/wiki/Arthur_Schopenhauer)
7.- Dr. Josep Maria Guardiola Tey: Sedació Pal·liativa i Eutanàsia
L'eutanàsia és un avanç o un retrocés?
La llei no parla de matar sinó d'ajudar a morir. Ajudar a morir no significa matar deliberadament.
Existeix un manual sobre la pràctica de l'eutanàsia (https://www.sanidad.gob.es/eutanasia/docs/Manual_BBPP_eutanasia.pdf) que explica les dosis que cal prendre dels diversos medicaments: primer un anastèsic; després un relaxant que acaba aturant els músculs.
7.1.- Tipus
* Eutanàsia voluntària activa i directa: s'injecta una "medicació" al malalt, després que ho hagi demanat, que li causa la mort. És una forma d'administrar/gestionar la mort.
* Suïcidi assistit (legal a Holanda): el propi malalt pren el tractament que li causarà la mort.
* Mort per compassió (legal a Holanda i Bèlgica): sense que ningú ho hagi demanat, es causa la mort del pacient.
8.- Natàlia de Iriarte Gay de Montellà: Atenció integral a les persones
https://fundacionpaliaclinic.com/
Cal acompanyar, donar caliu i confort als malalts. La malaltia també té els seus valors.
Els serveis de medicina paliativa han d'incorporar-se
- en el moment del mateix diagnòstic (que suposa un sotrac molt important)
- davant les complicacions en els tractament
- al final de la vida, i com a pas previ a la mort, per a deixar tancats els temes pendents i transmetre un llegat que pugui transcendir.
Quan hi ha un diagnòstic de gravetat, cal continuar parlant de tot per a que tots puguem pair el procés (es fa un dol anticipat).
9.- Mn. Sebastià Arpí: L'Esperança: La Darrera Paraula
Delegat de pastoral de la Salut del bisbat de Girona
L'esperança mai no defrauda.
10.- Mn. Joan Costa: cloenda
Resum de tot plegat, i altres aportacions
Projecte Raquel, que atén dones que han avortat. Pensen elles que, com poden anar al cel i trobar-se el fill mort abans de néixer! (https://bisbatsolsona.cat/projectes/projecte-raquel/)
Estimar implica acceptar la vulnerabilitat de l'altra persona.
La formiga negra, sobre una pedra negra, en un espai fosc: Déu la veu!
ANNEXES
En el següent enllaç es poden consultar els documents que es van compartir:
https://drive.google.com/drive/folders/1PjdagJevin_GeEQe_AHLzAUZxUi2ZTif?usp=sharing