L'acolliment de persones que s'acosten a la pràctica religiosa
Des de l'any 2010 formo part de l'equip que acompanya les famílies en la preparació del bateig dels infants, a la parròquia de Santa Maria de Badalona.
Des d'aleshores el nostre objectiu ha estat acollir les famílies que s'han interessat pel sagrament, explicar-los el significat dels diversos símbols que apareixen durant la celebració. I tot això, presentant Jesús i el seu missatge d'amor i pau.
Recentment, comentant les viscicituds del servei amb un capellà, m'exposava coses que m'han "grinyolat". Les exposo i reflexiono a continuació.
Els seus arguments són els següents.
1.- Que els sagraments han de ser impartits per persones ordenades, i que els laics poc hi tenen a dir.
2.- Que és responsabilitat dels pares portar les criatures a la celebració descansades, tipes i netes per tal de facilitar una estona de recolliment. I que, en cas de rebequeria, el celebrant havia de continuar endavant.
3.- Que, davant les dificultats de comunicació que tenen alguns capellans vinguts de lluny per a complementar els preveres autòctons, les famílies han d'assumir-les ja que, aquests, fan el que poden.
4.- Que la falta de capellans s'arreglaria si les famílies portessin els seus fills varons al seminari, d'on sorgirien més vocacions.
Davant la contundència de la seva expressió, no vaig voler allargar la conversa. Però no puc estar-me d'escriure algunes reflexions al voltant de cada afirmació.
Els sagraments els imparteixen ordenats
Això està molt bé. I pot continuar així fins que ja no hi hagi ordenats.
Abans que això passi, però, estaria bé que l'Església fes una reflexió al respecte d'aquests requeriments tant exigents: ser home (s'exclou directament la meitat de la població que podria fer el servei) i ordenat. Cal recordar que algunes funcions poden ser assumides per diaques casats, per la qual cosa la condició de cèlibe no aplica en aquest cas.
Naturalment, jo, que no he estudiat teologia, no estic preparat per a fer grans explicacions teòriques i filosòfiques. Però allò que es comparteix amb les persones que s'acosten a l'Església per a batejar no requereix de gaire teoria. N'hi ha prou amb una certa actitud d'acolliment i respecte envers la situació particular de cada família.
Em faig el càrrec que l'Església no pot permetre que bategi qualsevol, però estic convençut que a determinades persones amb vocació, voluntat i uns mínims coneixements podrien rebre, sense gran dificultats, els "poders" per a batejar, ni que sigui a través d'una autorització temporal i supervisada.
Això permetria alliberar els capellans d'aquestes funcions senzilles i formals, i podrien dedicar-se a tasques de formació, coordinació i motivació entre d'altres persones.
L'analogia fàcil seria la següent: per què hem de dedicar un cuiner amb llarga formació i intensos coneixements a fer pa amb tomàquet, quan tenim persones disposades a fer-ne? El cuiner s'hauria de reservar per a preparar una paella dominical amb molt de gust per a que tothom sortís ben alimentat!
Sobre les rebequeries de les criatures
Una de les informacions que donem a les famílies, quan preparem el bateig, és que les criatures han de venir dormides, tipes i cagades. Però que si durant la celebració s'inquieten, doncs que se l'emportin en algun lloc on puguin expressar-se sense dificultar el normal seguiment de les explicacions (nostres o dels capellans).
En general les famílies ho fan. Però quan els infants descobreixen que les esglésies ressonen als seus crits, o que l'aigua és freda.... a vegades les "explamacions" no s'aturen i costa calmar-los.
Els celebrants, en aquestes situacions, han de saber posar-se a la pell dels pares, que prou pateixen per l'espectacle gratuït, i fer el possible per a recobrar la tranquil.litat en la celebració. Pensar en general que la culpa és dels pares que no ho han fet bé, és un error.
Els celebrants han de ser empàtics i tenir paciència.
La capacitat de comunicació de capellans forans
Penso en Sant Francesc Xavier, que després d'una vida de viatges va morir a la Xina el 1552, i les dificultats que havia de tenir per a poder-se comunicar amb les persones de tants pobles que visitava. Es diu que va procurar aprendre moltes llengües però em pregunto sobre la capacitat real de comunicació, no només per l'idioma sinó també pel bagatge cultural tant diferent que cadascú tenia (els locals autòctons, i els forans que feien una proposta creient nova).
Amb tant poc temps que s'estava als llocs, dubto que pogués arribar a comprendre la manera de pensar i viure de les altres cultures (no oblidem que el 1552 tot just feia 60 anys que s'havia inventat la impremta i que pocs llibres amb dibuixos i gramàtiques podien haver-hi..).
Les persones que són destinades a fer un servei en una altra comunitat han de fer un esforç per a acomodar-se als costums i idiomes locals. I això no s'aconsegueix amb poc temps.
L'Església no pot pensar que la seva missió sigui del tot efectiva immediatament. És necessari que aquests missionars s'esforcin a viure i veure el món de la mateixa manera que la seva nova comunitat.
Dit d'una altra manera: els expats no faciliten la convivència del conjunt de la societat si no tenen voluntat d'integrar-se plenament a ella. I això passa perquè tenen data de retorn.
Omplim els seminaris de nens?
Aquesta afirmació em va sobtar molt. Què deu passar al seminari que llavors hi ha més vocacions? Potser es manipula els infants? Em fa por reflexionar en aquesta línia.
Si l'objectiu és que hi hagi més persones compromeses amb l'Església, potser es tractaria que aquesta s'obrís a fer les coses d'una altra manera.
Repetir textos històrics a les misses, que queden fora de context, i que pot semblar que justifiquen la presència de vencedors i perdedors (tantes guerres hi ha hagut a Israel...) em sembla fora de lloc. Jo crec que caldria fer una revisió de tot plegat i tornar a la font que és Jesús: estimem-nos i cuidem-nos.
I de l'acció social que això implica sorgiran vocacions. Segurament amb un estil renovat, diferent del que té acostumat l'Església. Però, des del meu punt de vista, a Catalunya de 2026, o es fa així o ens anirem tancant a comunitats molt petites, sectàries i sense gaire perspectiva de futur.
A mode de conclusió
No estic gens d'acord amb el diagnòstic del capellà amb qui vaig parlar.
Em sento més còmode amb religiosos que transmeten un missatge de senzillesa, acolliment i respecte, i que promouen l'amor i la pau sense grans rigideses litúrgiques.
I celebro poder compartir la fe amb tanta gent des de l'anonimat i el servei petit i diari.
Gràcies, Jordi i Oriol.