Ricard Toledo: la vivència d'una Fe plàstica i tocable
(Temps estimat de lectura: 4 minuts)
Durant aquells dies vam coincidir dormint a la mateixa tenda, conjuntament amb la Lourdes, la seva dona, que van "adoptar-me" com a fill durant el curs.
No en recordo gaires coses d'ell d'aquells dies passats junts, a banda de la companyonia general que es vivia entre tots els participants.
A finals de juliol de 2026 va morir en Ricard Toledo.
La coneixença
Vaig conèixer en Ricard l'estiu de 1990 (?) en el marc del "Curs Fonamental de Caps" que HORA-3 va organitzar a Vilada i Borredà per a formar els responsables de grups del moviment cristià de joves de Catalunya.Durant aquells dies vam coincidir dormint a la mateixa tenda, conjuntament amb la Lourdes, la seva dona, que van "adoptar-me" com a fill durant el curs.
No en recordo gaires coses d'ell d'aquells dies passats junts, a banda de la companyonia general que es vivia entre tots els participants.
El retrobament
Vam tornar-nos a trobar, anys més tard (quan el moviment ja s'havia dissolt) a la Pasqua Familiar de Vic. Allà hi coincidíem per a créixer en la Fe, conjuntament amb moltes altres famílies interessades a compartir el missatge de Jesús amb els seus infants.
L'acció d'en Ricard (i la Lourdes) a les Pasqües permetia acostar la vivència de la Fe a tothom (grans i petits) a partir d'expressions plàstiques que ajudaven a entendre el missatge d'amor de Jesús de Natzaret.
Vam canviar d'etapa vital en fer-nos grans, i vam perdre l'assiduïtat amb què ens vèiem.
Les dinàmiques d'en Ricard
En Ricard era una persona molt vital.
Feia entendre la realitat d'una manera fresca que encomanava il·lusió.
Irradiava amor, respecte i escolta atenta.
Aconseguia fer visible Déu en les seves paraules (pels adults) i en les seves dinàmiques plàstiques (per a tots). Les seves "performances" et feien notar l'Amor de Déu i, en sentir-te estimat, convidaven a estimar tothom, sense prejudicis.
Al seu recer moltes persones hem crescut en la Fe i en una visió amable del món que ens envolta, alhora que ens proposava de treballar en el nostre entorn més proper per a fer un món millor. Així és com ell s'havia implicat en el seu entorn, i havia publicat alguns llibres.
El record que me'n queda
La veu enrogallada amb que ens il·lustrava sàviament.
Se li notava la seva àmplia formació teològica i una visió molt propera de les coses del cel (havia hagut de renunciar a "exercir" de capellà en casar-se amb la Lourdes).
La seva imaginació per a plasmar en coses tangibles les veritats de la Fe, en les nombroses trobades en què vam compartir espais.
Tenia, certament, un estil personal que jo, en algunes coses, no compartia. Probablement això el feia més trencador de tantes coses que la societat i l'Església té per inamovibles.
El seu comiat
La trobada que va convocar la família per a celebrar el seu pas entre nosaltres, el 20 de setembre de 2026, va ser motiu de trobada de molts amics amb qui havíem compartit espais d'amor i creixement mutu.
La glossa (amb lletres o imatges) que diverses persones van aportar van permetre mostrar com els participants estimaven en Ricard i valoraven (i agraïen) haver pogut celebrar amb ell tants moments.
Em quedo amb dues expressions que van sortir:
* "Pregar pels morts és una demostració de falta de Fe."
* "Quan tornis a confessar-te, vine amb un pecat diferent!" (Això ho indicava, quan era capellà, a les persones a qui confessava)
A banda queda l'expressió Pare/Mare amb què es referia a Déu, i que comparteixo plenament.
(És molt probable que, al llarg de la seva vida, hi hagi hagut temporades d'ombra que a mi m'hagin passat per alt. Tant li fa. El record que a mi em queda és positiu.)