Algunes reflexions sobre la immigració (i el món que volem!) INTRODUCCIÓ (1 de 3)
Algunes opcions polítiques estan posant damunt la taula d'una forma clara i crua el fet migratori. Jo, que soc profundament pacifista i valoro l'acolliment de les persones, em trobo amb la necessitat de fer una reflexió al respecte que m'ajudi a créixer.
Sense ser filòsof, ni sociòleg ni expert de res, goso posar per escrit les meves pensades, fruit de lectures, pel·lícules vistes, debats mantinguts i experiències viscudes.
Naturalment, no aspiro a complaure ningú, sinó que escric com a necessitat per a poder respondre amb un cert criteri si mai ningú me'n demana l'opinió. Us prego és m'aporteu els vostres suggeriments per tal que aquest criteri meu s'hagi pogut alimentar del màxim nombre de visions. Especialment, agrairé els que contradiguin el meu parer: és en el debat que les idees maduren! Vet aquí l'adreça del blog: figuerolaformacio@gmail.com
INTRODUCCIÓ
Aquesta introducció engloba diverses vessants del fet migratori que resulten les bases de les reflexions posteriors. Pot passar-se per alt, però ajuda a entendre el que vindrà més endavant.
Una perspectiva prehistòrica de l'emigració i el seu efecte sobre l'entorn
(Anotacions, bàsicament del capítol 4., de "Sàpiens: una breu història de la humanitat", de Yuval Noah Harari. Edicions 62, 2016)
Abans de la Revolució Cognitiva els "humans" vivíem a la massa afroasiàtica. D'això en fa uns 70.000 anys. Havien passat més de 2.000.000 anys d'evolució de les diverses espècies humanes. Sabíem fer foc, però no s'havia "inventat" ni la roda, ni l'escriptura, ni les eines de ferro! Els grups encara eren caçadors-recol·lectors nòmades. No seria fins als voltants del 8.000 aC que ens establiríem en llocs fixes i començaríem a cultivar la terra i a domesticar animals.
Des de la massa afroasiàtica els primers humans van passar a Amèrica i Oceania. Però el temps esmerçat en aquestes migracions supera, i de molt, el de les generacions que som capaços de visualitzar a la nostra "escala" temporal.
El trànsit d'aquestes comunitats no va ser inocu pels ecosistemes que "creuaven".
A l'illa de Flores (actual Indonèsia, on hi ha el punter en el següent mapa) fa 850.000 anys ja hi vivíen homínids. Però no s'havien aventurat a allunyar-se prou de terra fins a arribar a Austràlia (pensem que aquella gent no tenien un mapa tan ben traçat com tenim nosaltres! i no sabien on anaven, si és que es creien que anaven enlloc -com Cristòfor Colom amb les Amèriques...-).
Segons apunten teories, fa uns 45.000 anys, uns aventurers de Flores van veure's amb coneixement suficient per a allunyar-se de les seves costes i van arribar fins a Austràlia on van trobar un territori verge d'homínids. A allà, l'evolució havia fet que, tret dels ocells i els rèptils, tots els animals eren marsupials: parien les cries i les "portaven" en una bossa adosada al ventre d'on podien alletar-se. Resulta que la majoria d'aquests grans marsupials (unes 50 espècies superaven els 50 kg) van extingir-se en poc temps.
Més tard, i després de molt temps d'adaptació per a sobreviure en entorns freds, els humans van "saltar" de Sibèria a Alaska, aprofitant una temporada en què l'escalfament global de l'època (!!) va fondre el gel (això passava cap al 12.000 aC).
L'ocupació d'Amèrica va ser molt ràpida i en només 2.000 anys (vers al 10.000 aC) els humans van transitar d'Alaska fins a la Terra de Foc de Xile, a l'extrem sud. A Cuba hi van arribar el 5.000 aC.
A l'illa de Wrangell (propo del Pol Nord, encerclada en lila en el mapa anterior) hi va arribar l'Homo sapiens cap al 2.000 aC. Fins aleshores hi havia hagut uns mamuts que van desaparèixer sobtadament per aquells temps. Al continent, però, havien desaparegut amb l'avanç de la "civilització" fa 10.000 anys, a mesura que els Homo sapiens s'havien anat aclimatant al fred.
A Madagascar l'home hi va arribar cap al 500 dC, provocant la desaparició d'una colla d'espècies d'animals.
A Nova Zelanda els Maoris hi arribaren el 1.175 dC, quan aquí es construien esglésies romàniques! Segons sembla, el 1.375 també a Nova Zelanda s'havien extingit la major part dels grans animals que hi vivien, i el 60% de les aus!
Què justifica aquesta dràstica i sobtada desaparició d'animals?
Segons sembla, el coneixement dels humans permetia caçar amb certa facilitat aquests animals que no havien desenvolupat cap "sentiment" de por respecte d'aquells nous "animals" que veien i, per tant, no fugien. En resum: la presència de noves espècies posa en risc les existents si és que no hi ha un "trànsit" de molts anys que permeti l'evolució lenta dels ecosistemes.
A la nostra escala, n'hi ha prou amb pensar amb la colonització d'amèrica per part dels europeus: sigui com sigui, tots els pobles que hi vivien, tard o d'hora, van anar desapareixent absorbits per cultures que, en alguns aspectes, havien evolucionat d'una manera que els donava una força que permetia l'eliminació de les altres "espècies".
La facilitat del transport
Les migracions inicials es feien sense la roda, que va inventar-se fa uns 6.000 anys.
Els 14.000 km que separen els extrems del continent americà van ser recorreguts en 2.000 anys. Això vol dir que les comunitats caçadores-recol·lectores nòmades cada any "baixaven" uns 7 km de promig. Si suposem que l'esperança de vida d'un individu rondava els 40 anys, vol dir que al llarg de la seva vida s'arribava a desplaçar 280 km.
Queda clar que, avui dia, els grans sistemes de transport, principalment l'aviació, ens permeten moure'ns mooolts quilòmetres amunt i avall i en molt poc temps.
El sistema econòmic ha aprofitat aquestes ganes de descobrir entorns nous que demostra la prehistòria per a fer-ne negoci. I, moltes vegades, amb el recolzament dels poders polítics.
El transport, en general, és un dels principals emissors de contaminació. L'impacte social i ambiental que genera el desplaçament de persones i mercaderies no es té en compte a l'hora d'avaluar-ne la seva bondat. Probablement, d'aquí a uns anys pensaran que estàvem bojos l'any 2025....
En el cas de les migracions, penso que, pel que fa al transport, persones i mercaderies al final són, per a les empreses logístiques, un producte...
El baix preu del transport (que externalitza -no fa pagar- els seus efectes secundaris perjudicials) fa que les economies s'especialitzin i es perdi "biodiversitat industrial". En el seu moment es va promoure que l'Orient fos la fàbrica del món, i ara resulta que no som autosuficients en coses que potser ens interessaria... Aquesta concentració només afavoreix el poder econòmic que guanya moltíssima força ("esclavitzant" les poblacions).
La facilitat del transport ha permès externalitzar "produccions" i ens ha pres sobirania: la majoria de decisions les prenen grans poders lluny de la ciutadania. Ara sembla que potser hi ha algú que se n'adona (per la fabricació de xips, per exemple).
(Professionalment m'hi he trobat: les grans multinacionals que tenen una fàbrica establerta en un municipi amenacen d'abandonar-lo si no se'ls ofereixen certes condicions -ubanístiques, per exemple-. Els poders polítics ho tenen difícil de gestionar. El risc és clar: si la gran empresa es "deslocalitza", la ciutadania es queda sense feina (per falta de teixit productiu). Aquests grans conglomerats tenen massa poder!)
L'interès econòmic d'uns quants
En el cas espanyol, probablement en molts altres també, els poders econòmics tenen interès en provocar desplaçaments i migracions de persones.
N'hi ha prou que ens centrem en el turisme que ens visita i omple les nostres ciutats (i el que nosaltres fem quan ocupem per pocs dies altres territoris!). Hi ha tot un negoci al darrera d'aquests grans desplaçaments (l'hoteler i serveis auxiliars -també de la construcció-). I es tracta d'un tipus d'empresa que requereix, bàsicament, mà d'obra que no necessita de grans coneixements i per tant no aporta valor afegit al negoci. A més, aquest personal es desitja ben barat (i domesticat!).
D'altra banda, l'incorporació d'aquests nous treballadors suposa per al conjunt del país un increment de la riquesa (IPB). Aquesta millora, però, no es veu reflectida en els comptes personals perquè els sous que es paguen són molt baixos, i el que comporta és que, malgrat la pujada del PIB, la mitjana dels sous decreix arrossegant moltes persones a la pobresa (malgrat treballar!).
Aquest fenomen es veu accentuat pel fet que, com que no s'edifiquen prou habitatges per a donar una llar als nouvinguts (i en canvi molts es destinen al lloguer turístic que rendeix més), els preus dels pisos pugen (llei d'oferta-demanda) i els sous minsos donen pel que donen. Resultat: moltes famílies abocades a la provisionalitat d'un lloguer que pot pujar en finalitzar el contracte, provocant una inestabilitat familiar que no afavoreix l'estabilitat mental.
Fixeu-vos el que passa a Eivissa: els mateixos treballadors del turisme no troben pis on allotjar-se!
(ATENCIÓ: no estic promovent l'edificació incontrolada: no té sentit que ocupem muntanyes amb pendent o valls inundables... Vinc a dir que potser, no tot és possible.... i ja n'hi ha prou de turisme...).
Hi ha un altre aspecte que cal tenir en compte: els sous que es paguen als sectors de l'hostaleria i la construcció són tan baixos que aporten molt poca recaptació d'impostos. Cosa que fa que, malgrat ser més treballadors (en conjunt), les arques públiques no s'omplen suficientment per a atendre la gran quantitat de contribuents que hi aporten ben poca cosa.
Com es pot veure, hi ha molta component político-econòmica en aquesta vessant del fet migratori.
La gent gran que cal atendre
L'allargament de l'esperança de vida ha provocat que tinguem molta gent gran que necessita ajuda.
La solució que ha adoptat Catalunya (suposo que altres llocs del món també) és la "importació" de personal cuidador procedent de països, en principi, pobres.
L'experiència ens demostra que, en general, són persones sense formació i que els sous que guanyen (i horaris que els imposem) no els permeten ni formar-se ni integrar-se, i sempre han d'estar pendents d'on allotjar-se. El desgast emocional que això els suposa és brutal.
Aquest problema no està resolt.
Ara seré cru i, potser, egoïsta.
Crec que ens hem de replantejar, com a societat, la conveniència d'allargar la vida a persones que no aportaran res a la comunitat, però que en canvi "consumeixen" uns recursos que hem d'importar d'altres llocs.
ATENCIÓ: no estic parlat de matar, si no de NO ALLARGAR l'existència de persones que, a més, probablement, pateixen i desitgen morir. Estic pensant, bàsicament, en medecines que no poden ser universals (i quan dic universals, em refereixo a això: que puguin ser "repartides" arreu del món!).
En un col·loqui que vaig assistir a Terrassa, un dels participants apuntava que això era el que passava en el lloc d'origen de tants treballadors que tenen cura dels nostres vell i malalts: a allà els ancians i malalts es moren perquè, en ser pobres, no se'ls pot oferir el tractament -humà i mèdic- que els guareixi o allargui la vida...
(Espero els vostres comentaris i reflexions a l'entorn d'aquest apartat!)
La biodiversitat
Com hem vist al subcapítol inicial, l'arribada de noves comunitats als territoris no era inòqua per als habitants (animals) que hi vivien.
A Catalunya ens queixem de les vespes asiàtiques i del cargol poma. Però no hem d'oblidar que, de no haver anat a Amèrica el 1492, ara no tindríem tomàquets.
Qualsevol canvi en l'entorn pot convertir-se en una agressió (encara que no se'n sigui conscient). Per això el meu rebuig a sistemes de producció que no tinguin una perspectiva ecològica i global.
Probablement les vespes asiàtiques i el cargol poma haurien arribat a casa nostra a menor velocitat si no haguessin estat portades per l'home i els sistemes de transport que ha ideat.
Retornant al llibre Sàpiens, les comunitats d'Homo sapiens s'oposaven a les "ocupacions" per altres grups. Al Sudan es va trobar un cementiri de fa 12.000 anys amb 59 esquelets el 40% dels quals mostraven agressions d'arma. En d'altres emplaçaments s'han pogut mostrar fets semblants amb percentatges no tan elevats. Al segle XX, amb dues guerres mundials i altres conflictes, les morts violentes van representar el 5%. Avui dia es calcula que les morts suposen l'1,5 de les defuncions.
Es demostra que, des de sempre hi ha hagut moviments de persones que no sempre han estat benvinguts. La Bíblia és plena d'exemples (ni que siguin simbòlics i no del tot històrics) al respecte. Podeu fixar-vos en aquest (1.800 aC): Gn 14,1-16: Abram allibera Lot . Hi ha morts, migracions, esclavatges i tot el que volguem!
Es pot veure que els humans busquem nous entorns i noves experiències (i/o riqueses). I, moltes vegades, "robant" aquestes espais a aquells que ja hi són, apoderant-se d'aquells "valors" que el territori ofereix. Antigament, probablement la fertilitat de la riba d'un riu. Ara, petroli o jaciments de terres rares....
Amb el grau de coneixement que tenim avui, trobo llastimós que continuem barallant-nos, destruint els ecosistemes (naturals o culturals) i no esforçant-nos a conviure tots millor, aportant al "comú" allò de bo que cadascú pot oferir.
La sobirania de les comunitats
Fa anys, en ocasió d'un altre episodi de sequera sever, es va plantejar l'oportunitat de portar aigua a Catalunya provinent del riu Roine, a França (a més de 300 km de distància). En aquell moment ja ho vaig trobar absurd. Avui ho veig més clar: seguint el mateix criteri, els habitants del Sàhara també podrien demanar una mica d'aigua.....
En conclusió, les diverses comunitats hauríem de procurar de ser autosuficients.
Està clar que això de ser sobirans del tot, avui en dia, és molt i molt difícil. Però penso que és un punt de vista que no hauríem de perdre.
I quan dic que hauríem de ser autosuficients ho faig pensant des de diversos punts de vista: abans parlava de l'aigua, però hauríem de considerar-ho, també, des dels punts de vista de l'energia i l'alimentació, les matèries primes,....
Igual que amb l'aigua, no té sentit que haguem de tenir tants cables d'alta tensió (MAT) perquè som incapaços de produir l'energia que necessitem, i ens la fem portar de lluny.
El mateix amb els productes alimentaris: és capaç, Catalunya, de produir tot el que mengem? Si no fos pel negoci del transport (i els seus efectes colaterals) tindria sentit disposar de pomes de Xile, o kiwis de Nova Zelanda?
Amb les matèries primeres, una cosa semblant: les fàbriques textils de la revolució industrial catalana funcionaven amb carbó anglès!
I encara un darrer aspecte. Es demostra que no som sobirans quan hem de nodrir la nostra economia de treballadors que vénen de lluny (des de mà d'obra de la construcció, a metges). Al segle XVII expoliàvem or d'Amèrica. Avui, potser, també expoliem persones....
A l'igual que crec que hem de corregir el fet que ens proveïm d'aigua, electricitat o matèria prima d'orígens llunyans, també penso el factor humà tampoc no n'hauria de procedir.
Per això crec que hauríem de reduir aquesta dependència de personal que ve de fora, però també evitar el desplaçaments de talent català a d'altres països. EP! Amb una excepció: els aventurers i savis que aporten nous coneixements i poden enriquir el coneixement global de la humanitat sense alterar les condicions de l'entorn.
Dia de la Sobrecapacitat de la Terra (Earth Overshoot Day)
S'anomena així el dia de l'any en què la humanitat ha consumit tots els recursos naturals que el planeta pot regenerar durant aquell mateix any. A partir d'aquella data, s'entra en dèficit ecològic: s'exploten reserves, es degraden ecosistemes i s’acumulen emissions contaminants a un ritme insostenible.
Aquest dia varia cada any i es calcula tenint en compte factors com la biocapacitat del planeta i la petjada ecològica de la humanitat. Com més aviat arriba en el calendari, més insostenible és el nostre model de consum.
Si bé els efectes de la pandèmia de la COVID-19 va endarrerir aquesta data a finals d'agost, els darrers anys, en acabar el juliol, ja estem consumint reserves.... Potser que ens ho pensem.....