Comunicació No Violenta: una estratègia per a entendre'ns i pacificar el món
La pau al món pot aconseguir-se treballant-la des de moltes perspectives.
Les cimeres de governants, a nosaltres, ens poden quedar lluny. Però ben a prop tenim moltes persones amb qui compartim trossos de vida (ja sigui voluntàriament com "per força") amb les que podem convertir els espais de convivència en racons on fer créixer la pau.
La COMUNICACIÓ NO VIOLENTA suposa una estratègia per a acostar-nos als altres d'una forma més efectiva. Practiquem-la!
1. Introducció
1.1. Antecedents
La riquesa de maneres de viure i interpretar el món és, també, una font de conflictes.
Sense adonar-nos-en mantenim patrons relacionals fonamentats en la violència, el poder i el control sobre els altres, estratègies que són origen de conflictes. Cal que sapiguem identificar aquests patrons i els foragitem per a passar a gestionar les divergències de manera positiva i convertir-nos en models de pau.
1.2. Objectiu
L'objectiu d'aquest article és presentar una metodologia que ens condueixi a una comunicació constructiva i positiva entre nosaltres (encara que, els uns amb els altres, divergim en moltes coses), aconseguint, al final, l'establiment de vincles que garanteixin la pau (perquè ningú no se sentirà agredit).
Com a adults, ens pertoca mostrar als infants la forma més adequada de relacionar-se. Però per a fer-la viure als menuts cal que els grans ho aprenguem i incorporem en les nostres comunicacions.
"La Comunicació NoViolenta és una manera de comunicar-nos que ens permet establir una connexió empàtica amb nosaltres mateixos i amb els altres" (Marshall B. Rosenberg). Aprenguem-la, doncs.
1.3. Més informació
Al final d'aquest article, s'hi poden trobar les fonts d'informació que he emprat per a redactar-lo.
2. Els fonaments
Les expressions afectives, el llenguatge del jo i la comunicació assertiva són la base de la Comunicació NoViolenta.
2.1. La comunicació violenta
La comunicació violenta no connecta amb les emocions i procura el "guanyar" per damunt de tot i a qualsevol preu. No és una comunicació compassiva. I difícilment accepta un NO per resposta.
- Les expressions pejoratives que impliquen menyspreu i estigmatització,
- les paraules humiliants i ridiculitzants, plenes de judicis i culpabilització,
- els retrets, les acusacions, amenaces, ordres, advertències i comparacions
afecten el desenvolupament de l'empatia i les emocions.
La comunicació violenta aconsegueix els nostres objectius, però de forma imposada, cosa que provocarà actuacions forçades, actituds de defensa, o un futur contraatac.
És preferible aconseguir una resposta col·laborativa després d'haver connectat amb les emocions, i haver establert vincles amb l'altra persona.
Les persones ens sentim millor quan ens retrobem amb els altres fora de confrontacions, crits, baralles i tensions. I quan basem les relacions en el respecte, la compassió i la llibertat. Cada vegada que fem alguna cosa, l'energia i la intenció amb que la fem és tan important com l'acció mateixa. Si s'actua motivat per por, vergonya obligació o deure, és possible que la relació pagui un preu molt alt.
2.2. La comunicació no violenta
La comunicació no violenta (CNV en endavant) busca expressar les desavinences sense jutjar, a través de l'observació, la identificació i expressió de les nostres emocions i necessitats, i sense culpar de res l'altra persona. Aquest punt de partida és clau per a afavorir la comprensió mútua.
La CNV ens fa aprofundir en el fet que les emocions depenen de nosaltres mateixos. Dels nostres pensaments i necessitats. Les nostres emocions NO depenen dels altres! No és l'altra persona que em posa nerviosa: sóc jo que em poso nerviós en una determinada situació, a causa dels meus pensaments o de necessitats que no estan cobertes.
Emprar una CNV implica parar atenció en nosaltres mateixos i amb l'altra per a establir relacions honestes i empàtiques que facilitin que uns i altres s'entenguin, cuidant les emocions i procurant satisfer les necessitats de tots.
Per a assolir una bona comunicació cal deixar de parlar de l'altre, i parlar des del jo i les nostres emocions i necessitats. Fer-ho així afavoreix que l'altra persona estigui disposada a escoltar perquè li estem donant informació de nosaltres, que potser desconeix i això hauria de ser-li "interessant". Es tracta d'obrir un canal de comunicació que faciliti la relació.
Per a poder practicar la CNV cal que ens dotem del vocabulari propi de les emocions (expressant-les nosaltres, també les aprenen els del nostre entorn!). Quan les expressem, si són acollides sense jutjar, les emocions disminueixen en intensitat. El reconeixement emocional genera connexió.
Les necessitats que puguem tenir no són negociables. Una necessitat pot ser resposta amb diverses estratègies. Si no és així, pot dir-se que no és una necessitat, si no una estratègia!
Des del plantejament de la CNV, l'altra té dret a necessitar coses diferents que nosaltres. Fins i tot cal preveure que, davant una petició nostra, l'altra ens respongui amb un NO. Aquesta situació de franquesa només es pot aconseguir si s'estableix una comunicació autèntica i empàtica que faci que totes dues parts se sentin bé, i amb reconeixement per a poder negociar el que faci falta (fins i tot, un NO!).
La CNV és un llenguatge de vida que permet cuidar-nos i mantenir relacions sanes i no-violentes. Requereix, però, una "intenció", apropar-se a l'altra persona i a nosaltres mateixos, des del cor.
2.3. Alguns exemples de comunicació violenta
Això sembla un pati d'escola.
Ets com un nen petit.
Ets un desastre.
No en farem res, de tu!
3. Els quatre passos de la comunicació no violenta
La CNV es basa en les quatre etapes consecutives que es descriuen a continuació:
- Observar sense jutjar
- Expressar les nostres emocions sense culpar-ne als altres (diferenciar pensaments, d'emocions)
- Identificar les nostres necessitats, i expressar-les
- Fer una petició (però no exigència)
3.1. Primer pas: expressar el que veiem
La CNV té per objectiu establir un canal de comunicació que faciliti l'empatia i la cura de les persones i les relacions. Per a aconseguir-ho, proposa deixar de parlar des del "tu" (mira com ets!; què has fet?!), i expressar allò que no ens agrada des del "jo" (com em sento i què necessito en relació a un fet observat).
Quan parlem des del judici o l'avaluació és altament probable que l'altra persona reaccioni primàriament mitjançant l'atac, la fugida o la paràlisi.
Quan parlem des del jo, l'altra es predisposa a escoltar-nos i, encara que no estiguem d'acord, podem seguir parlant sense violentar-nos.
Així doncs, la CNV arrenca a partir de les observacions dels fets i que ens hem de limitar a reproduir assèpticament. Cal evitar expressar les avaluacions i judicis, i l'etiquetat de persones. Hi ha comentaris subtils que són un fre a la CNV.
3.2. Segon pas: Identificar i expressar les emocions
Identificar les nostres emocions i expressar-les ens permet auto-empatitzar i promoure l'empatia de l'altra. A més, en expressar-les, les emocions baixen d'intensitat.
3.2.1. Els sentiments
Els sentiments descriuen les nostres emocions. Vet aquí unes quantes paraules per a expressar amb més cura el nostre estat emocional.
Quan tenim les necessitats cobertes sentim emocions agradables.
Les emocions depenen de nosaltres mateixos (no dels altres). Les conductes dels altres poden ser estímuls, però l'emoció és de cadascú ja que depèn de com n'estan de satisfetes la pròpies necessitats.
No hi ha emocions bones i emocions dolentes.
3.2.2. Els pensaments (en contraposició als sentiments)
La CNV distingeix entre les paraules que expressen sentiments i les que descriuen pensaments.
Els pensaments són judicis que avaluen les nostres capacitats. Suposen una interpretació del que (ens) han fet els altres.
En contraposició amb el llistat d'emocions anterior, les següents expressions són pensaments:
qüestionat, culpabilitzat, menyspreat, explotat, ferit, humiliat, ignorat, incomprès,
incompetent, indigne, insultat, jutjat, manipulat, perseguit, ridiculitzat, aïllat, apartat
incompetent, indigne, insultat, jutjat, manipulat, perseguit, ridiculitzat, aïllat, apartat
Exemples de mal ús dels "sentiments":
3.3. Tercer pas: Expressar les nostres necessitats
3.3.1. Les necessitats
Les necessitats suposen allò que volem o busquem, que ens omplen de satisfacció, ens motiven profundament, i són compartides per tots els humans. Són el nucli de la CNV.
3.3.2. Com expressem les necessitats
Segons la CNV, tots els judicis (avaluacions) que fem sobre els altres són expressió de les nostres necessitats no satisfetes. Si algú diu "és que no m'escoltes", fa evident que no se sent escoltada quan ho necessita.
Si expressem les nostres necessitats a través de judicis o crítiques és poc probable que siguin tingudes en compte i, al contrari, és fàcil que obtinguem una resposta amb la qual l'altra persona vulgui protegir-se.
Fixem-nos en el canvi: - No m'escoltes. - Necessito escolta.
La primera expressió (- No m'escoltes) pot derivar en una resposta -Tu tampoc a mi! Cosa que provoca una escalada en el conflicte.
No hem de centrar-nos en expressar allò que un creu que l'altra persona està fent malament. Hem de dir el que necessitem. Fent-ho així, les probabilitats d'èxit són moltes.
3.3.3. Les estratègies
Si bé les necessitats són bàsicament comunes per a tots, la manera de satisfer-les (les estratègies) poden divergir i és aquí on sorgeix el conflicte.
Per exemple, tots tenim necessitat d'estar hidratats, però uns poden beure, altres anar al riu, i uns altres posar-se a l'ombra.
Un exemple escolar:
- Necessito que em deixis els apunts (pensant que és una necessitat)
Després d'aprofundir es pot reformular més adequadament de la següent forma:
- Necessito suport. Podries deixar-me els apunts? (la necessitat de suport, també pot cobrir-se amb altres estratègies, a banda de la cessió dels apunts.)
Cal "oblidar" les queixes i estratègies, i centrar els esforços en la identificació de les necessitats. A partir d'aquí és fàcil trobar una manera d'atendre-les que satisfaci tothom.
3.4. Quart pas: Fer una petició
Poden distingir-se tres tipologies de petició.
Les peticions de reflex demanen a l'altra persona que expliqui què ha entès en haver sentit l'expressió assertiva d'una queixa.
Amb una petició de cura se sol·licita l'interlocutor que expressi les seves emocions i necessitats en relació al que se li acaba de dir.
Les peticions de reflex i de cura també es diuen de connexió perquè pretenen promoure l'empatia entre les dues persones afectades per la situació problemàtica. Les peticions de connexió permetran iniciar un diàleg i una negociació empàtica. Seran, per tant, les que més cal emprar (en un 80%).
Amb les peticions d'acció es convida l'altra persona a fer una acció que ajudi a satisfer les necessitats expressades, sense menystenir les necessitats de l'altra. (Quan la petició és una exigència només pensem en nosaltres.)
Les peticions d'acció són més fàcils de satisfer si:
- es formulen de forma positiva (enlloc de "no deixis això aquí", es podria dir "deixa això a la taula")
- són concretes i realitzables
- van dirigides a una persona o grup concrets
- són negociables (no són exigències) (cal assumir un NO per resposta)
Exemples:
* Reflex: Seria possible que em diguessis amb les teves paraules què t'ha arribat?
* Cura: Podries dir-me com et sents respecte al que t'he dit?
* Acció: Podries rentar els plats?
Davant d'un estirabot del nostre interlocutor hem de mantenir-nos ferms en la CNV, i això implica:
- no jutjar
- comunicar les nostres emocions
- expressar les nostres necessitats
3.4.1. La petició zero
Abans de fer qualsevol petició, cal decidir si és moment d'expressar-la o no. Per això qualsevol conversa empàtica hauria de començar amb la pregunta "et va bé que parlem un moment?".
4. Processos
4.1. La reflexió auto-empàtica
S'ha d'evitar d'encetar la CNV sense abans no haver connectat amb un mateix per a descobrir l'origen dels teus sentiments.
4.2. Reflexió empàtica
Pretén connectar amb allò que els altres senten o necessiten, per tal d'encetar una comunicació més acurada.
4.3. Escolta empàtica
Suposa el planteig de preguntes que obrin un diàleg sincer.
4.4. Conversa empàtica
Fetes les reflexions prèvies, serà fàcil:
1.- posar sobre la taula els punts de vista de cadascú
2.- expressar com se sent cadascú
3.- identificar les necessitats de tothom
4.- determinar estratègies
5. Gestió de conflictes
El conflicte forma part de la vida, i aprendre a gestionar-lo és una de les eines més transversal per al desenvolupament de les persones.
L'enfrontament (gestió violenta del conflicte) amaga necessitats no expressades (per no haver-hi aprofundit personalment).
La CNV ofereix un camí estructurat per crear un espai de comunicació on compartir la visió, les emocions, les necessitats i estratègies per a donar respostes als conflictes.
Els problemes apareixen com a una incompatibilitat aparent entre les necessitats d'uns i altres. Però bona part dels conflictes (el 90%) són deguts a la confusió entre estratègies i necessitats, i per tant poden resoldre's aprofundint en les necessitats que cadascú té, i identificant les estratègies que s'han adoptat per a atendre-les.
Del que es tracta, doncs, és de fer compatibles unes i altres estratègies.
6. Frases clau
"La pau s'aprèn!" (T. Ansembourg i D. Van Reybrouck)
"Observar sense avaluar constitueix la forma suprema d'intel·ligència humana." (Jiddu Krishnamurti)
"Tot comportament humà es deriva d'intents de satisfer necessitats" (Marshall B. Rosenberg)
"Tothom està jugant un dels següents jocs. El primer es diu "Qui té la raó i qui no". El segon es titula "Com puc fer que la vida sigui preciosa?"" (Marshall B. Rosenberg)
"Amb la CNV els conflictes es solucionen explicant clarament què desitgem." (Thomas d'Ansmbourg)
7. Fonts d'informació
7.1. Bibliografia
"Comunicació no violenta. Una actitud i un llenguatge de pau"
Mònica Albertí i altres. Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya 2020
Aquest document (52 pàgines) proposa exercicis en l'àmbit escolar i educatiu molt interessants, així com una bibliografia i webgrafia molt completa.
"Comunicació no violenta. Un llenguatge de vida" Marshall B. Rosenberg. Gran Aldea EDITORES 2006
"Com hem de parlar perquè els fills escoltin i com hem d'escoltar perquè els fills parlin"
Faber i Mazlish. Ediciones Médici 2004